SEMPRE ENS QUEDARÀ EL DUBTE

Setmanes després de la meva separació de l’escola, es va fer una crida a totes les famílies, per tal que expliquessin per escrit tot allò que els hagués semblat sospitós del meu comportament amb els nens i nenes.

Algunes famílies (poques) van respondre a la crida i van presentar escrits que, tot i que no van tenir un valor judicial, crec que són una bona radiografia del pensament que va envair a mares i pares.

Al llarg de les properes setmanes reproduiré aquests escrits (respectant l’anonimat) i miraré de respondre’ls públicament perquè poden donar peu a reflexionar, la qual cosa pretenc fer des d’aquest blog.

El pare d’en … deia (la mare no va signar l’escrit):

El nostre fill és un nen que les situacions de molt soroll i espais tancats amb molta gent o rebombori li costen i ho verbalitza amb mal de cap. Vam informar d’això al seu mestre, el Jordi. Sabem que en algun cas a l’escola quan el… tenia mal de cap se l’emportava cap a la classe i s’estaven allà ells dos. Així mateix a les colònies, el nostre fill ens va comentar que havia tingut mal de cap i el Jordi se l’havia emportat cap a l’habitació i l’havia estat fent companyia. Creiem que no va haver-hi res, però sempre ens quedarà el dubte de si va passar alguna cosa realment. Gràcies!”

Jo li respondria:

Benvolgut pare d’en …,
La teva creença és certa: ”no va haver-hi res” i pots esvair qualsevol dubte. En … era un nen molt intel·ligent (i segur que encara ho és). Estic convençut que mai hagués tolerat cap tipus d’abús ni de part meva, ni de ningú. A més a més, tant tu com la teva dona sabeu molt bé que en … us ho explicava tot i, si més no, vosaltres haguéssiu detectat qualsevol malestar per part del nen.

Tard però finalment he pogut respondre’l.

ENCOBRIR ELS FILLS

Davant d’un conflicte amb un alumne en què calgui parlar amb la família, si algú no està interessat a mentir és el professor. Ho dic perquè moltes vegades alguns pares es creuen la versió dels seus fills com un acte de fe. No es plantegen que el fill pugui alterar o tergiversar els fets pels seus interessos personals, perquè apliquen la màxima que ningú el coneix millor que ells i per això mateix sempre creuran el que els expliqui. Jo no negaré que qui millor coneix un fill són els seus progenitors, però per salvar el cul els alumnes són capaços de qualsevol cosa, fins i tot negar les evidències o trair els amics.

Que pares i mares segueixin de prop la trajectòria dels fills és imprescindible. Així, almenys, els docents no ens sentim del tot sols si veiem que darrere l’alumne hi ha una família que respon a qualsevol problema. Però no tots els casos són així. Malauradament trobem pares que no volen col·laborar, que no són capaços d’ajudar-nos quan el seu fill no té el rendiment acadèmic desitjat o posa en perill la bona convivència entre els companys. Seguir leyendo “ENCOBRIR ELS FILLS”

NINGÚ VA VEURE RES!

M’han condemnat per uns abusos que suposadament vaig cometre al mig de la classe i al pati davant de tothom. Doncs bé, el que van relatar aquestes nenes era impossible que passés desapercebut al llarg de tres anys i mig.

L’escola era molt petita. L’aula on treballava tenia una porta a cada banda que comunicava amb les aules contigües i constantment hi havia un “trànsit” d’alumnes i mestres. Ningú va veure res.

Al pati sortíem tots plegats: alumnes (de 3 a 12 anys) i mestres. Una seixantena de persones. Ningú va veure res.

La directora de l’escola va ser alertada tres setmanes abans de la meva separació i, sense que jo ho advertís, em va estar observant atentament. Així ho va deixar per escrit i així ho va declarar al judici. Tampoc va veure res. Seguir leyendo “NINGÚ VA VEURE RES!”

VINT-I-VUIT MINUTS O VINT-I-VUIT MESOS

Ja us he comentat en més d’una ocasió que el “monstre” no existia, sinó que es va crear. No és que hi hagués algú amb un pla malèvol que em volgués mal, no. Em refereixo que el problema no va ser causat per la situació, sinó per la manera que es va interpretar.

Es va elaborar un judici de valor que no depenia del fet en si, sinó de les elucubracions que es van fer. Es van extreure conclusions precipitades i ningú es va parar a pensar si era necessari contrastar-ho amb mi. La paraula d’una sola nena i l’informe d’una psicòloga van produir un impacte en els sentiments i accions de tot l’entorn (pares, nens, mestres, administració d’ensenyament, veïns…) que va portar a imaginar i especular el pitjor resultat possible.

Què hagués passat si la mare de la nena (no dic el pare perquè ni tan sols es va presentar al judici) hagués parlat amb mi? Seguir leyendo “VINT-I-VUIT MINUTS O VINT-I-VUIT MESOS”

ASSEURE’S NENS A LA FALDA

Avui vull tornar a constatar la diferència abismal que hi ha entre els criteris judicials d’alguns jutges i els criteris educatius de la majoria (crec) de mestres i pedagogs.

La magistrada redactava a la meva sentència: “No era criterio educativo acordado por los cuatro profesores en la escuela que las niñas se sentasen en el regazo de los profesores cuando hacían corro en el suelo con los cojines que había en el aula…”

Dos professionals de reconegut prestigi a l’àmbit educatiu català, Jaume Cela (mestre i escriptor) i Juli Palou (Doctor en filosofia i educador), escrivien el següent: ”Som dels que pensem que l’afecte també es mostra amb una carícia a temps o amb un petó… No poden quedar sota sospita el petó o la carícia que fem quan és una resposta a un malestar, a una situació trista o a una d’alegre. Tampoc no renunciem a fer asseure a la falda de la mestra o el mestre, perquè sabem que des de la falda s’aprèn a llegir millor…”*

Tots quatre mestres de l’escola (2 dones i 2 homes) mai no havíem parlat de la conveniència de permetre asseure nens a la falda. Ho fèiem amb naturalitat quan un alumne ens ho demanava. Ho reconec. Ens vam equivocar? Jo crec que no.

 

*Publicat al suplement Ara Criatures del diari Ara el 19 de març de 2016 (pàgina 13)