PERDEN LA INNOCÈNCIA ABANS D’HORA?

Si tan sols tingués una hora per salvar el món,

dedicaria 55 minuts a definir bé el problema”

(Albert Einstein)

Fa uns mesos un avi m’escrivia una carta explicant-me el seu testimoni:

Un dia a migdia vaig anar a recollir la nena a l’escola per dur-la a dinar a casa. Llavors calculo que tenia set anys. Anàvem per un carrer amb una vorera ampla i ella m’anava empenyent de costat cap a la calçada. En resposta a això jo l’anava empenyent cap endins, cap a les cases. Va arribar un moment que se’n va cansar i anava dient “Avi, para!”. I jo li deia que “Jo sóc l’avi, no el pare”. I la continuava empenyent. De sobte em va dir molt seriosa: “Si no pares li diré a la mare que m’has tocat la vulva”. Vaig quedar molt sorprès i vaig reaccionar com ella volia: aturant el joc. Crec que en aquells moments havia d’haver-ho comentat a la seva mare, però no ho vaig fer”.

La psicòloga i pedagoga M. Jesús Comellas* diu que parlar d’innocència no vol dir que els infants no tinguin intencions i respostes que, en alguns casos, valorem com a inapropiades tot i que responen a la informació que han rebut.

Hi ha programes de televisió o continguts a internet amb missatges més que qüestionables des d’un punt de vista moral que poden condicionar el pensament infantil. Davant d’aquests missatges les persones adultes, diu Comellas, tenim un filtre i una capacitat d’anàlisi crítica i sembla que no ens afecten ni ens destaroten la nostra visió del món, però a la canalla els donen uns models que després reproduiran perquè estan avalats per la televisió.

Conclou Comellas, que possiblement la canalla acaba tenint una mirada cap a la societat i cap a les persones adultes que no els correspon, ni per edat ni per maduresa, i que els porta a formes de reaccionar que ens sorprenen.

*Informació extreta de l’article “Perden la innocència abans d’hora?” publicat al suplement “Ara Criatures” del diari ARA el dia 09/01/2016. (pàgina 9)

CARTES QUE MAI VAIG ESCRIURE (7)

És més fàcil destruir un àtom que un prejudici”

(Albert Einstein)

Benvolgut Sr. Josep Cuní,

A mitjans del mes de febrer del 2014 el seu programa “8 al dia” de 8TV va donar l’exclusiva de la separació d’un mestre per uns suposats abusos a les seves alumnes. A partir d’aquell moment altres mitjans se’n van fer ressò. Aquell mestre era jo.

Amb aquesta carta no vull posar en dubte el dret a la informació, ni a la llibertat de premsa, ni tan sols el dret d’expressió (que és un dret que ens empara a tots, fins i tot a mi, com a condemnat, em permet escriure aquest blog). Però sí m’agradaria compartir amb vostè que allò que surt a la televisió sembla que agafi una rellevància i credibilitat que abans no tenia.

Després del seu programa vaig intentar continuar fent la mateixa rutina diària per coherència: comprava a les mateixes botigues, anava pels mateixos carrers, participava de les mateixes activitats… però l’he de confessar que es va fer una mica més difícil. Encara faltaven 16 mesos pel judici i la notícia va complicar una mica més el meu dia a dia. I jo em pregunto: Fins a quin punt són compatibles la “llibertat de premsa” i la “presumpció d’innocència”?

Per altra banda, a l’exclusiva explicava que el procés judicial s’estava endarrerint perquè un pare tenia “problemes d’agenda” per reunir-se amb els psicòlegs forenses. Vostè mateix va fer un comentari mostrant la seva sorpresa. Si no recordo malament, va dir que li semblava “paradoxal” el comportament d’aquest pare.

Li comento aquest detall perquè al judici també va haver un pare que va tenir “problemes d’agenda” i ni tan sols va presentar-se a donar el seu testimoni. He d’imaginar que es tracta del mateix pare. Però el més sorprenent és que no es tracta d’un pare qualsevol! És el primer adult que va tenir coneixement d’aquests suposats abusos. No li sembla sospitós? Si vostè creu que pot estirar d’aquest fil… Potser té material per una nova exclusiva. Ell es diu Mariano Fanizza.

Permeti’m que acabi aquesta carta amb unes reflexions del periodista Carles Capdevila, director fundador del diari ARA:

L’actualitat s’allunya de la realitat perquè tenim uns barems amb una lògica interna que tot el que té de lògica ho té de perversa: l’espai que dediquem als maltractaments ens impedeix destacar on ens fan bons tractes. L’actualitat és polèmica, és fricció, és violència, és competició (…) És l’hora de donar més protagonisme a la realitat, encara que no sembli notícia, en lloc de regalar-lo a relats precuinats que semblen notícia, però que són una ficció.”

Atentament,

Jordi Alonso

PENSAMENTS 60

El meu homenatge a Carles Capdevila

Que un somriure sincer i uns ulls brillants indiquin

que saps on vas i que hi aniràs… la clau, crec, és

dedicar temps, el talent i les energies a tirar endavant,

mirant pel retrovisor només quan és imprescindible,

i per prudència, no per por.” (Carles Capdevila)

CARTES QUE MAI VAIG ESCRIURE (6)

 “Ver hoy un Juzgado Central de Instrucción

es enfrentarse a una especie de colmena

en la que entran y salen abejas obreras y

visitantes andando entre cajas, archivadores

y legajos arrojados en el suelo porque las

estanterías y los archivos son insuficientes.”

Baltasar Garzón. Un mundo sin miedo. (2006)

Il·lustríssima Magistrada,

No crec que em recordi. Sóc el mestre de Primària que va condemnar a trenta anys de presó per suposats abusos a sis menors basant-se en el testimoni de la paraula de les nenes.

M’atreveixo a escriure-li des de la presó on estic complint condemna perquè, ara que ja han passat gairebé dos anys del judici, m’agradaria compartir amb vostè unes reflexions.

Primera. Els testimonis d’un judici estan obligats a dir la veritat, però estarà d’acord amb mi que no sempre ho fan.

Segona. L’acusat, per tal de defensar-se, pot mentir però també pot ser que digui la veritat, oi?

Tercera. (aquesta la van dir els psicòlegs forenses) El testimoni d’un infant és fràgil, vulnerable i fàcilment influenciable per l’entorn familiar, escolar, mediàtic o fins i tot virtual.

Quarta. El món de l’educació és complex i alhora extraordinari. Pensi que les sentències d’avui condicionaran l’escola de demà.

Cinquena. El testimoni més creïble és la pròpia trajectòria professional del mestre que ha tractat amb centenars d’infants, pares i mestres.

Probablement seran unes reflexions allunyades de la jurisprudència, però crec que toquen de peus a terra i són de sentit comú.

Permeti’m acabar amb un agraïment. Abans de tenir la sentència ferma, les acusacions i el ministeri fiscal van demanar el meu ingrés a presó de forma preventiva pel risc de fugida. Ho recorda? Vostè aquest cop va confiar en la meva paraula i, com pot veure, vaig complir-la, entrant a presó de forma voluntària. Li ho vull agrair perquè va ser més digne entrar pel propi peu que emmanillat.

Atentament,

Jordi Alonso

CARTES QUE MAI VAIG ESCRIURE (5)

El foc no es venç amb més foc, el mal no es venç amb més mal.

El foc es venç amb l’aigua i el mal es venç amb el bé.”

(Jordi Vila i Borràs)

Benvolguts nebots i fillols,

És difícil escriure-us a tots nou, perquè la més petita tens quatre anys i el més gran acabes de fer vint-i-un, però ho provaré. A veure si me’n surto.

Començaré amb un conte com tants que m’heu sentit explicar.

Hi havia una vegada un nen que es deia Martí. Era un nen amb un gran cor i molt estimat per tothom. Jugava a l’equip de futbol del seu poble i francament ho feia molt bé. Destacava per la manera que tenia a l’hora de xutar la pilota, fins i tot ho feia millor que alguns companys més grans de l’equip. El seu entrenador sempre el felicitava i en Martí es sentia molt feliç.

Al començar la nova temporada van arribar set jugadors que venien d’una categoria inferior. L’entrenador va haver de dedicar més atenció i temps als nouvinguts i això no li va agradar al Martí, perquè pensava que ja no el valorava com ho feia abans.

Un dia, amb la intenció de cridar l’atenció, en Martí va dir als seus pares que l’entrenador li tocava el nas als seus amics i a ell. Això de tocar el nas estava prohibit i molt mal vist!

El pare d’en Martí es va adonar de seguida que era una manera de cridar l’atenció, però la mare va posar el crit al cel i va parlar amb tots els pares per tal que fessin fora a l’entrenador.

Ningú havia vist que l’entrenador toqués el nas a en Martí o als seus amics. Tampoc cap altre jugador de l’equip va afegir-se, ni tan sols els nens dels equips que havia entrenat les temporades anteriors.

Va ser aleshores quan en Martí es va adonar del què havia provocat i com que tenia molt bon cor va explicar la veritat, però era massa tard. No podia córrer la brama que havia estat un joc de nens. El poble era molt petit. Què diria la gent? Van decidir que la millor solució era marxar de l’equip i tornar a començar en un nou club. L’equip des d’aquell dia es va quedar una mica orfe sense en Martí, els seus amics i l’entrenador.

Però la història no acaba aquí… L’entrenador feia la seva feina amb vocació. Estimava el futbol, el club, els jugadors i fins i tot a en Martí. És per això que va decidir escriure un conte com el que avui us he explicat.

Renoi! M’ha quedat una carta molt llarga i encara us vull explicar més coses. Més endavant us tornaré a escriure.

Un petó a tots nou!

Jordi

CARTES QUE MAI VAIG ESCRIURE (4)

“ Como en el juego de las sillas,

se paró la música y no me pude sentar.

Desde entonces ya no vivo, sobrevivo.”

María Leach. No te acabes nunca (2016)

Benvolgut Patxi,

T’he de confessar que se’m fa tan estrany com necessari escriure’t. Ja fa tres anys que ens vas deixar després d’una malaltia i, a l’igual que amb la resta de companys de l’escola, no vaig poder acomiadar-me de tu.

Va ser tot un privilegi treballar amb tu, la Maria Teresa, la Laura i tots els mestres itinerants en aquella escola tan petita, acollidora, oberta i transparent on es respirava pau i harmonia.

Podem estar orgullosos i satisfets de la feina que vam fer a la nostra escola. M’atreveixo a dir nostra perquè tant per a tu com per a mi va ser la darrera escola on vam treballar i això fa que un la senti més seva.

Just un any més tard que em fessin fora, també us van fer fora a vosaltres, amb nocturnitat, a mig curs, d’un divendres per un dilluns… com qui canvia un gerro de la taula al prestatge. Ja m’imagino el teu comentari: “Només som uns mandaos”.

M’hagués agradat molt que rebessis aquesta carta i llegissis aquest blog. Continuaré lluitant per la meva innocència, per reivindicar la feina ben feta a la nostra escola tot aquell temps i per reclamar més protecció per als mestres que es trobin davant d’acusacions surrealistes com les que em vaig trobar jo.

A reveure, Patxi.

Jordi