CARTES A UN MESTRE ACUSAT D’ABUSOS (2)

“No se insulten. No se condenen antes de dialogar.

Si después del diálogo quieren insultarse, bueno, pero por lo menos dialogar. Si después del diálogo se quieren condenar, bueno…

Pero primero diálogo”. (Papa Francesc)

Benvolgut Claudi,

M’has donat una gran alegria quan m’has dit que la setmana vinent tindràs una reunió amb el director de l’escola i les famílies implicades. Que seureu al voltant d’una taula i parlareu. Això ja és un triomf!

Em permets uns consells? Prepara bé la reunió. No deixis de parlar dels moments que heu viscut plegats. Si les nenes venien contentes a l’escola és un indicador important. Què deien a casa del “seu mestre” abans d’aquest incident?

Ara el tema d’abusos/tocaments està molt de moda (això no ho diguis així!). Les nenes han pogut sentir campanes. Analitza si ha pogut passar alguna cosa que les hagués provocat aquesta reacció (per exemple: gelosia, un càstig…)

No demanis perdó per ser carinyós. Els nens i les nenes mereixen les abraçades i petons dels seus mestres. Som nosaltres els adults que les malinterpretem.

No t’enfrontis. Escolta molt. Deixa’ls parlar. Agraeix-los que hagin vingut a la reunió. Exposa amb humilitat els teus arguments i la visió que tens del problema.

I sobretot, no t’oblidis de mirar-los als ulls i dir-los que tu també estimes els seus fills i mai els faries mal.

Sort! Ja m’explicaràs.

Jordi

CARTES A UN MESTRE ACUSAT D’ABUSOS (1)

És tard però és tot el temps que tenim a mà per fer futur”

(Pere Casaldàliga)

Benvolgut Claudi,

Fa una setmana que vaig rebre la teva carta i des d’aleshores no he deixat de pensar en tu i la teva situació. M’explicaves que unes alumnes t’havien acusat de tocaments deshonestos i que sense donar-te explicacions t’havien separat del teu lloc de treball aplicant un protocol per “protegir els teus alumnes i protegir-te a tu”.

En primer lloc manifestar-te el meu suport i solidaritat. No ens coneixem, però llegint la teva carta em veig del tot reflexat: el teu patiment, desconcert, preocupació… Et preguntes: “Com és possible que després de tants anys treballant amb un expedient immaculat em separin de la nit al dia?” O bé: “Com s’entén que escoltin la paraula d’unes nenes i a mi ni tan sols em donin l’oportunitat?”

Deixa’m que et doni una altra mala notícia (ja m’imagino que vas sobrat aquests dies). No esperis que el Departament d’Ensenyament parli amb tu. T’aniran donant llargues fins que el fiscal agafi el cas i d’aquí mig any (si tens sort) podràs parlar davant del jutge instructor que et pertoqui.

Ara bé, hi ha un camí que jo per prudència, covardia, obediència… no vaig agafar i sempre em penediré. Vés a l’escola, mira de parlar amb les famílies, mestres. No t’amaguis, no obeeixis, no siguis prudent. Potser encara ets a temps… Mentre no es judicialitzi el teu cas existeix la possibilitat de resoldre aquest embolic des de l’escola (sense pèrits, fiscals, diligències, mesures cautelars, advocats, jutges…)

El temps juga contra teu. Cada dia que passi el virus de la sospita i la por s’estendrà més i més i arribarà un moment que no podràs fer res. La teva gosadia d’avui pot donar fruits demà!

Ànims i sort. Compta amb mi per allò que necessitis.

Jordi

ESTIMAT DIARI

És impossible fins que deixa de ser-ho”

(Nelson Mandela)

Estimat diari,

Avui t’explicaré un secret. No el sap ningú… bé la mare i el pare sí que el saben, però m’han dit que sobretot, sobretot no l’expliqui a ningú, però a tu sí que t’ho explicaré perquè ningú mai llegirà aquest diari. El dia que em mori vindràs amb mi a la tomba.

Va no m’enrotllo més! Quan feia Primària anava a una escola petita, era tan petita que a la mateixa classe estàvem nens i nenes de 3 cursos. Jo a primer vaig tenir un mestre molt carinyós, ens estimava molt i era molt divertit.

El problema va venir l’any següent. Van arribar a la classe set nens nous que venien de P5 i a mi em feia ràbia perquè feia més cas dels petits que de nosaltres. Sí, ja sé que penses: estava gelosa. Ja ho sé!

Un dia vaig parlar amb les meves millors amigues i vam pensar fer-li un “escarmiento” perquè ell ens fes més cas. Potser ens vam passar una mica, (d’acord!), però com sempre la meva mare deia que vigilés qui em tocava i on em tocava, vam tenir la idea de dir que el mestre carinyós ens tocava la vulva.

Jo no sabia què passaria. La meva mare es va posar histèrica, va parlar amb les altres mares i ens van portar a una psicòloga. El pitjor, pitjor, pitjor és que van fer fora al mestre.

Jo pensava que als pocs dies tornaria, però passaven els dies i ell no tornava. Ningú em deia res i jo tampoc m’atrevia a preguntar, fins que un dia no vaig aguantar més i vaig explicar als pares que m’ho havia inventat. Crec que mai vaig veure unes cares de sorpresa com les seves.

Els pares (que ja s’havien separat) van discutir molt i molt i al final la mare em va fer jurar que no ho explicaria mai a ningú (i no ho he fet fins avui). Ara entenc perquè l’any següent em van canviar d’escola.

Ahir a l’institut unes noies de 4t d’ESO em van dir que aquell mestre està a la presó, però jo no m’ho crec. Seria tan fort!

HISTÒRIA DE TRES NENS

HISTÒRIA DE TRES NENS

Preguntar als adolescents d’avui dia

què n’opinen sobre la pornografia és com

preguntar-li a un peix què n’opina sobre l’aigua”

(Gary Wilson)

Aquesta és la història de tres nens de tres generacions diferents.

L’Antoni va néixer als anys 50. Va rebre una educació catòlica a una escola de capellans del barri. Com tots els infants va arribar un moment que va sentir curiositat pels temes sexuals. En aquella època era molt complicat trobar informació més enllà de l’enciclopèdia “Espasa Calpe” de casa seva. Un dia es va carregar de coratge i li va preguntar al mossèn quan va anar a confessar-se. El capellà li va recriminar que pensés en aquestes coses i que el millor que podia fer era dedicar-se a estudiar.

L’Anton va néixer als anys 80. Eren uns anys en que bufaven uns aires nous. Va anar a un col·legi mixte i va tenir més facilitats a l’hora de satisfer la seva curiositat. A l’escola se’n parlava més de sexualitat i alguna vegada, d’amagatotis amb els seus amics, havia vist alguna revista amb persones nues.

En Ton va néixer els primers anys del segle XXI, en plena era digital. Probablement també va tenir curiositat pels temes sexuals, però des del primer dia Google li va resoldre qualsevol dubte. Clicant a l’ordinador, sense necessitat d’amagar-se de ningú, va saber allò que volia i molt més.

Tots tres van ser jutges. Cadascú a una època diferent. Tots tres van haver de resoldre judicis on les úniques proves que disposaven eren la paraula dels menors. Creieu que l’Antoni, l’Anton i en Ton van donar la mateixa credibilitat a les proves?

JOC DE XIQUETES

Em fa molta il·lusió presentar-vos l’obra de teatre “Joc de Xiquetes” escrita i dirigida per l’Adrián Novella i portada a escena pel grup valencià Bullanga Compañía Teatral. Van estrenar l’obra el passat mes de setembre al festival Russafa Escènica de València i va tenir una gran acollida entre el públic.

Una de les fonts d’inspiració del muntatge va ser precisament aquest blog, la qual cosa m’enorgulleix molt.

Us animo a que aneu a veure-la. Actuaran els dies 2, 3, 4 i 5 de març a la Sala del Roig (Ateneu Roig) – Carrer del Torrent d’en Vidalet n. 34, de Barcelona.

Al següent enllaç podreu veure detalls de la programació:

Bullanga comienza el año – BULLANGA COMPAÑÍA TEATRAL

I en aquests, un petit vídeo promocional: