QUÈ ÉS LA DIGNITAT?

“Si no està a les teves mans canviar una situació

que et produeix dolor, sempre podràs escollir

l’actitud amb la qual afrontes aquest sofriment.”

(Viktor Frankl)*

 

No fa gaire una persona em va recriminar que com era possible que després d’haver estat condemnat encara fes vida al poble, que amb la poca dignitat que em quedava el millor que podia haver fet era marxar. Jo li vaig respondre que precisament la dignitat era el que m’havia fet continuar vivint on havia viscut fins el mateix dia del meu ingrés a presó.

 

La dignitat pertany a un mateix, no està a mercè del que dictin els altres. Un decideix com vestir, com relacionar-se amb l’entorn, com ocupar el seu temps… La dignitat és un tresor propi i ens dona la llibertat per actuar de la manera que considerem més coherent amb la nostra persona.

 

Viktor Frankl* explicava que la manera amb la qual un accepta el seu destí, per molt complicat que sigui, pot donar-hi moltes oportunitats i un sentit més profund a la seva vida. Frankl deia que la lluita per la supervivència ens pot fer oblidar la dignitat humana i convertir-nos en poc més que un animal. Està en les mans d’un mateix conservar el propi valor, la pròpia dignitat i la pròpia generositat.

 

Potser el problema de la persona que us parlava al principi és que va confondre “dignitat” amb “reputació”. La reputació és la imatge social d’una persona davant de la resta. Aquesta imatge es pot malmetre per la premsa, les sentències o el safareig de la gent. Ara bé, si un té la certesa d’haver fet les coses bé, no ha de marxar d’enlloc ni amagar-se de ningú.

 

 

*Viktor Frankl era un psiquiatre austríac que va viure a diversos camps de concentració.

Anuncios

JUDICIALITZAR LA VIDA

El Dret pot ser el contrari de la justícia”

(Xavier Antich)*

Aquestes darreres setmanes he escoltat dues notícies que m’han portat a fer aquesta reflexió. La primera feia referència a una mare que estava lluitant per tal de recuperar la custòdia dels seus fills, que ara estan amb el seu exmarit a Itàlia. La segona era la mobilització de molts catalans reclamant el dret a decidir.

Aparentment no existeix cap relació entre un fet i un altre, excepte que totes dues situacions han acabat judicialitzant-se i en tots dos casos ha acabat imposant-se el pes de la llei. Tant la legítima reclamació d’aquesta mare, com la legítima petició de molts catalans han topat amb la legalitat.

L’Optimot defineix judicialitzar com “confiar a la justícia el control d’una situació que es podria resoldre per altres vies”. Trobo que és molt encertada aquesta definició, perquè si els pares de la primera notícia haguessin parlat entre ells o els nostres polítics haguessin negociat, probablement la maquinària judicial no hagués intervingut en cap dels dos casos.

El sistema judicial es regeix per lleis i sentències que no sempre són les més idònies o ajustables a la realitat del moment.

I tot això per què ho explico? Perquè si els pares de les nenes haguessin parlat amb mi, molt probablement haguessin resolt l’embolic. Van optar per judicialitzar el problema abans de dialogar i el pes de la justícia ha caigut sobre una persona innocent.

Pares i mares que llegiu aquest blog: si mai us trobeu en una situació semblant a la que es van trobar els pares de les meves alumnes, si us plau, dialogueu.

*Aquesta frase la vaig sentir a l’espai “El racó de pensar” d’Els Matins de Catalunya Ràdio, el dia 27/09/2017.

NO HI HA NOTÍCIA SI NO HI HA FET

Tenir la raó massa aviat és el mateix que equivocar-se.”

(Marguerite Yourcenar, novel·lista)

Us recordeu fa uns anys quan compràvem algun producte que a l’envoltori deia : “Anunciado en TV“? Semblava que si s’havia anunciat a la televisió tenia més garanties, era més bo i donava més confiança al comprador. Actualment també validem automàticament moltes notícies que llegim als mitjans digitals i això és molt perillós.

Verificar els fets és una responsabilitat que tenen els periodistes abans de publicar qualsevol notícia, però sovint es troben amb la urgència o senzillament amb la por que s’avanci la competència. És aleshores que donen la notícia utilitzant expressions com ara: “presumptament hauria robat, o abusat, o matat…” I apa resolt. Informen a mitges, però la percepció del lector (aquí m’incloc jo fins no fa massa!) és que aquell individu ha robat, ha abusat o ha matat.

És a dir, la difusió de la notícia reforça i alimenta un fet inexistent o, si més no, construeix un relat que no correspon a la realitat. El mal ja està fet i la persona ha de continuar el seu camí amb aquesta càrrega i encara que expliqui amb els seus mitjans i possibilitats la seva versió mai tindrà més força que el missatge “anunciado en TV”.

Acabo amb una cita que escrivia Carles Capdevila* -periodista de referència- en una de les seves columnes al diari ARA: “Els periodistes ens dediquem a buscar i explicar la veritat, però la veritat costa molt de trobar (…) Perquè la mentida existeix, i no en podem ser altaveus ni còmplices, mentre que la veritat és més a prop del cor que del cap, és més privada que pública. I és el millor que tenim, el bé a preservar, per molt que vagi a la seva i de tant en tant ens exploti a la cara amb les pitjors notícies.”

http://www.ara.cat/opinio/veritat_0_1680432009.html

M’AGRADEN ELS CONTES QUE ACABEN BÉ

Volien enterrar-nos i no sabien que érem llavors.”

(Autor desconegut)

Això era un ocell que li agradava molt volar. Un dia van aparèixer uns companys de viatge que li tallaven les ales. Li dificultaven aixecar el vol, li tapaven portes i finestres per sortir. Estava desconcertat. El segon dia va sentir com els mateixos que li impedien volar el criticaven perquè s’estava quiet. “Mireu, no vola”, se’n reien. I presumien: “Jo sí que volo, i ell no!” Estava trist. El tercer dia es va aixecar i va pensar que allò eren imaginacions seves, era impossible que algú pogués fer dues coses tan terribles i contradictòries alhora. Va intentar volar, i va confirmar que no, que realment no el deixaven. Estava acomplexat. El quart dia va voler comprovar què deien d’ell. Confiava que ningú no es creuria la mentida, almenys els que el coneixien, però s’anava escampant: hi ha molts ocells que viuen al marge de la veritat. Estava decebut. El cinquè dia va decidir que continuaria volant, a poc a poc, discretament, quan no el veiessin els que al matí no el deixaven volar i a la tarda l’insultaven per no haver-ho fet. Va comprovar que se’n recordava i -sobretot, sobretot- que li encantava. Estava molt animat. El sisè dia tots els que s’havien anat enfadant perquè no volava, liderats pels que li impedien volar, es van reunir i van córrer cap a ell, amb tot el pes de la raó i la justícia, per expulsar-lo. Quan van arribar l’ocellet ja no hi era. Havia emprès el vol, feliç. Lliure.

Autor: Carles Capdevila