Desprèn-te dels pesos sobrers, és el moment de fer-ho, no vulguis remuntar el vol amb ales de plom.
Eva Piquer, a Aterratge
Fa uns mesos vaig llegir un article de la periodista Laura Cera que em va semblar molt interessant. Plantejava que com la nostra realitat és canviant, no hem de jutjar-nos per determinades decisions que vam escollir en un moment de la nostra vida. Unes decisions que més endavant no entenem què ens va portar a prendre-les.
Des d’aquell dia he començat a fer l’exercici de pensar que no soc un únic jo, sinó que en soc tres jos. El primer jo pertany al meu passat, el segon al meu present i el tercer al meu futur.
El jo del passat atresora totes les vivències, amb totes les seves llums i ombres, que he viscut al llarg dels meus gairebé cinquanta-quatre anys de vida. Experiències que rememoro amb enyorança i que, per sobre de tot, estimo. Les estimo perquè em pertanyen i perquè formen part de la meva història personal i intransferible. Una història única de la qual estic molt orgullós i que sempre honoraré i dignificaré.
El jo del present és ara i aquí. És el jo més efímer de tots tres. Un jo que viu entre mig dels altres dos jos i que vetlla per ambdós. Un jo que per un costat reivindica la història passada i, d’altre conrea el projecte de futur. Un jo amb qui vull ser benèvol perquè ha de prendre decisions que no sempre es comprenen però que tenen molt a veure amb el meu passat i el meu futur.
El jo del futur és un intangible que únicament existeix en el món dels somnis. És un jo que encara és un projecte. Un projecte del qual cada dia es va desvetllant una nova plana. Un jo que no vol viure de les càrregues imposades del passat. En definitiva, vol ser lliure d’hipoteques i, alhora, fidel als seus principis.
Aquesta reflexió, que he volgut compartir amb tots vosaltres avui, l’escriptor Jorge Riechmann l’explicava amb altres paraules al seu llibre Peces fuera del agua: «Vaig sortir de casa decidit a complir alguns encàrrecs i a realitzar cert nombre de tasques. Van succeir contrarietats diverses. No vaig aconseguir els meus propòsits i, en canvi, vaig acabar fent un parell de coses amb les quals no havia comptat. Podria ser el relat d’un assolellat matí de dissabte a Madrid. Però val considerar-lo, també, una bona síntesi de la vida humana».
Reflexions d´un mestre acusat d´abusos 