El gran repte avui és donar-nos l’espai i el temps per pensar.
Marina Garcés, filòsofa
Torno a recuperar el llibre de Doris Lessing Les presons on triem viure que ja us n’he fet referència en un parell d’ocasions. L’any 1985 ja vaticinava Lessing que la informació que se’ns ha donat sobre nosaltres mateixos com a individus, com a grups, com a grans col·lectius, com a masses, l’estan fent servir de manera inconscient i deliberada uns experts que contracten quasi tots els governs del món per manipular els seus súbdits. Preveia que cada vegada seria més fàcil observar com els governs es valdrien dels resultats de la recerca en el camp del rentat del cervell.
També preveia l’escriptora que les nostres noves i aterridores tecnologies estan vinculades a informació psicològica nova. La tecnologia ens exposa a rebre tota mena de brutalitat i perdem la sensibilitat d’una manera aleatòria i imprevisible. El fet de veure, nit rere nit, dia rere dia, any rere any, els horrors que passen arreu del món ens ha insensibilitzat. A nosaltres ningú no s’ha proposat tornar-nos brutals i despietats, però cada vegada ho som més.
En el moment d’escriure aquest llibre, Doris Lessing tenia seixanta-sis anys. Fent una mirada retrospectiva a la seva vida, veia que era una successió de grans esdeveniments de masses, d’esclats d’emoció, de passió desenfrenada per una causa, que acabaven passant, però que, mentre duraven, no permetien fer altra cosa que pensar: «Aquests eslògans, o aquestes acusacions, aquestes afirmacions, aquestes proclames, aviat semblaran ridícules a tothom i fins i tot vergonyoses». Però fins que no havien passat no era possible dir-ho. Lessing acabava el capítol afirmant que un moviment de masses, amb un conjunt d’opinions determinat, en succeeix un altre i cadascun d’ells crea un estat mental que reprimeix els fets que no li convenen. Això fa que sigui impossible parlar en el to de veu serè, tranquil, sensat i discret que és l’únic que ens podria apropar a la veritat. I, tanmateix, mentre tenen lloc tots aquests esclats i tumults, a la vegada, en paral·lel, hi ha una altra revolució: la revolució callada. Una revolució basada en l’observació sòbria i meticulosa de nosaltres mateixos, del nostre comportament i les nostres capacitats.