SENTÈNCIA O VIVÈNCIA, ELS DOS CAMINS

La sensació de llibertat arriba quan s’aprèn a mirar la boira des de dalt.

Blanca Busquets a la novel·la La nevada del cucut

Quan un entra a la presó ha de triar entre dos camins: sentència o vivència. En alguns casos ambdós camins són força similars i transcorren pels mateixos paratges. En altres casos, però, són camins ben diferents.

El primer camí segueix el traçat d’una sentència. Una sentència que ha construït un relat a partir d’un judici. En el meu cas, un relat molt allunyat de la realitat, com en aquelles pel·lícules que adverteixen als seus crèdits: qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. El segon camí, en canvi, segueix el traçat d’una vivència. És un camí propi que descobreixes amb l’ajuda de la teva brúixola interior. No hi ha terceres persones que t’ordenin per on has d’anar, ets tu mateix que vas obrint camí amb l’ajuda de moltes persones que van apareixent com per art de màgia i des del respecte i l’estimació t’orienten i t’aconsellen. Us asseguro que és un camí tan incert com extraordinari.

Si hagués transitat el camí de la sentència, certament avui estaria al carrer però no hauria estat coherent amb mi mateix ni amb la meva trajectòria vital. Aquests anys he descobert que renunciant a la llibertat exterior pots preservar-ne la interior.

Fa unes setmanes escoltava al programa radiofònic L’ofici de viure una entrevista que li feia el periodista Gaspar Hernàndez al polític Raül Romeva. Tot i que es tractava de la presentació d’un llibre, el periodista va voler començar l’entrevista fent-li una pregunta personal ja que poques vegades havia tingut l’oportunitat d’entrevistar algú que havia passat per la presó. La pregunta era: És possible aconseguir graus de llibertat interior a la presó? El polític va respondre rotundament que era possible i necessari. Explicava que aquesta llibertat interior estava condicionada a dos elements. D’una banda la consciència tranquil·la i estar en pau amb un mateix. D’altra banda, el sentit de la seva presència a la presó i l’impacte i conseqüències que en tindria. Si des d’aquests dos elements, consciència i sentit, tenies les idees i emocions endreçades era possible assolir aquesta llibertat interior. La presó no deixava de ser un espai físic però no necessàriament havia de ser un espai mental, concloïa Raül Romeva.